La realitat oculta darrera del marketing

Des del final de la pandèmia els polítics s’han omplert la boca contínuament amb la prioritat que és per a tothom la salut mental. La salut mental s’ha convertit pràcticament en un valor que s’ha de conservar i cuidar davant dels perills múltiples que l’amenacen. Es fa molta publicitat d’actes solidaris en els que compareixen els polítics i gestors de torn de la sanitat pública, que a fi de comptes “tanto monta, monta tanto” perquè són els mateixos que van canviant de barret cada cert temps com demostra la xarxa pública d’atenció a la salut mental.

Tot i aquestes soflames, la realitat del dia a dia en un Centre de Salut Mental d’Adults com el de Santa Coloma de Gramenet (que és on s’atén la gran majoria de persones amb problemes més o menys greus de salut mental), és bastant diferent d’allò que publiciten. Si bé s’han creat alguns programes nous que aporten coses positives en general, la realitat dels centres que absorbeixen la gran majoria de problemes de salut mental no s’ha vist millorada. Almenys a la ciutat de Santa Coloma de Gramenet. Sembla que a la perifèria de la gran ciutat no arriba la priorització de la salut mental, tot i que es tracta d’una població habitualment ja bastant vulnerada (problemes d’habitatge greus, molta població migrant amb històries complexes de migració, violència de gènere a l’ordre del dia, nivells socioeconòmics baixos, precarització del treball, consum de drogues, etc).

Al Centre de Salut Mental d’Adults (CSMA) no han augmentat ni personal ni hores de professionals mentre que cada cop hem de fer moltes més coses (Programa de Col·laboració amb la Primària que implica anar cada setmana als diferents CAPs, atenció als trastorns de conducta alimentària que s’han disparat des de la pandèmia, Programa d’Atenció al Trastorn Psicòtic Incipient, atenció domiciliària, atenció preferent a la conducta suïcida, etc) i amb una demanda d’atenció molt més gran com indica l’informe de la Central de Resultats del Departament de Salut del novembre’23 (un 5,5% més entre 2020 i 2022, i un 9% en població infanto-juvenil, molts dels quals passaran més endavant als centres d’adults). Això implica que la llista d’espera, no tant de primeres visites (que és el que controla el Departament de Salut i que l’empresa ja s’afanya a complir) sinó de visites de seguiment, s’allargui de forma molt important, i fins i tot immoral diria. Si bé un usuari es pot visitar en 2 mesos al CSMA en primera visita, la propera visita pot sortir 4-5 mesos després. Això el que porta com a conseqüència és que les persones que no poden esperar tant, o que poden invertir part de la seva economia en salut privada, recorrin efectivament al circuit privat de salut mental. I si no es pot, comporta trucades constants, visites urgents, i en definitiva un mareig important que és el que menys vol qui no es troba bé.

La realitat de la ciutat de Santa Coloma de la que no es parla, és que la gestió del seu CSMA la realitza una empresa ubicada a Barcelona, el Parc de Salut Mar; un consorci participat per la Generalitat en un 60 % i per l’Ajuntament de Barcelona en un 40%. Ja podem entendre que a gairebé la meitat dels directius del consell rector tant se’ls en dona el que passi a Santa Coloma.

La realitat del centre que no expliquen, és que els treballadors i treballadores del CSMA també fan activitats a altres centres del Parc de Salut Mar dintre del mateix horari laboral (Servei de Rehabilitació Comunitària, CSMA La Mina, ABS de Santa Coloma, unitat d’hospitalització als Centres Assistencials Emili Mirà i López), mentre les necessitats d’atenció continuada en primera línia a la ciutat són desateses en bona mesura.

La realitat que no expliquen, és que la coalició sindical CGT-FTC ha hagut d’instar al Departament de Salut a prendre mesures i ha hagut de posar ja dues denúncies a Inspecció de Treball per sobrecàrrega de treball de les persones que hi treballen al centre i que ha comportat requeriments d’Inspecció per revertir al situació, tot i els límits que tenen com a organisme sancionador. Una sobrecàrrega objectivada en mesures del servei de salut laboral que va requerir que es fessin per part d’Inspecció i que porta a que pocs professionals vulguin venir al centre o no es quedin molt de temps (com saben bé els propis usuaris) comportant un recanvi de professionals molt elevat i que pateixen en primer lloc els usuaris que han de tornar a explicar històries de vida complexes i freqüentment traumàtiques i, en segon terme, els professionals perquè amb cada canvi es produeixen pics de sobrecàrrega que fan que el problema es faci una bola de neu perquè implica més desgast, més baixes que no es cobriran i més sobrecàrrega pels treballadors i treballadores que queden.

Una altra qüestió continuadament desgastant és la que fa referència al local on es fa l’activitat assistencial. Un local del CatSalut ubicat al carrer Irlanda 79 on estava ubicat abans el Servei d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva. Aquest local va ser tancat al 2014 per greus deficiències estructurals i es va recuperar després de 5 anys de tancament per cedir-lo el 2019 al Parc de Salut Mar que llavors buscava sortir de l’anterior centre on estava ubicada l’activitat del CSMA perquè no complia les normatives mínimes de seguretat i fer-ho pel menor cost possible. I així va ser, una cessió gratuïta d’un local buit des de feia 5 anys per manca de condicions de salubritat. Es van fer unes obres d'adequació estètica i cap endavant. Així doncs, el local actual no té despatxos per totes les treballadores que han d’anar rotant-se o marxar a altres centres a fer l’activitat. Tampoc podria augmentar-se el personal, com seria preceptiu amb el que estem explicant, perquè no hi ha lloc. Un local que no té ventilació ni llum natural, on l’únic recanvi d’aire és la climatització de circuit tancat i que té fuites d’aigua amb freqüència, cosa que fa que hi hagi una olor perpètua d’humitat i tancat, per no parlar de la fuita d’aigües residuals quan es van trencar els baixants i van sortir per tot el centre durant l’estiu del 2023. Durant 4 mesos es va haver de tancar alguns despatxos, els dos d’infermeria per suposat. Tanmateix, des de la mateixa obertura del centre ja es van detectar plagues de mosques i mosquits, que després han passat a coexistir amb paneroles i ratolins fent freqüents les fumigacions i altres accions per tal d’eradicar-les, sempre de forma transitòria.

Que es podria fer?

Dotar millor de personal a un centre que atén a una població de 120.000 habitants amb poques hores de professionals. Ho hem explicat a d’altres llocs. A Badalona, un dels dos CSMA que és equiparable en població, té pràcticament el doble de personal. A la Dreta de l’Eixample més del doble. Potser és que només ens parlen de les dades dels centres que gestiona el Parc de Salut.
Buscar un local amb espai suficient i condicions adequades per l’atenció a la salut. Preferentment, com es fa a la gran majoria de Centres de Salut Mental, a algun CAP per poder treballar mà a mà amb els metges i metgesses de família, que són el primer receptor de les consultes i que necessiten molta ajuda i acompanyament en la seva tasca.

Quina ha sigut la resposta dels responsables?

Literalment, que ens hem d’acostumar a donar visites als pacients 1 ó 2 cops l’any perquè és un problema generalitzat i no només de Santa Coloma. Que el centre té el personal suficient pel que paga el CatSalut tot i que les diferències entre el pressupost rebut pel CatSalut i les dades que ha donat la pròpia empresa del que es gasta per any al CSMA disten molt i molt de ser les mateixes. És a dir, la negació del problema i la resignació com a resposta. Dues formes d’afrontar la qüestió que de ben segur faran que el problema s’agreugi any rere any.

Tampoc és que l’Ajuntament de la ciutat s’hagi preocupat gaire. Quan els hem informat de l’estat de la qüestió han mostrat interès i s’han guardat les dades al calaix no sabem si per quan vinguin les eleccions... Per no parlar de la manca crònica de recursos comunitaris i de recuperació en salut mental com són les residències i llars amb suport, els pisos amb diferents nivells de suport, les treballadores familiars especialistes en salut mental, l’espai Ágora que hauria de tenir el projecte de la Unitat Funcional de Recuperació (creada per tancar llits de llarga estància als Centres Assistencials Emili Mirà i López, etc), que són inexistents a la ciutat com venen reivindicant des de fa anys alguns col·lectius locals. El cas és que els representants que han d’exigir i pressionar al Parc de Salut Mar de Barcelona i al Departament de Salut per dotar dels serveis adequats als seus ciutadans són a l’Ajuntament de la ciutat. I la veritat ni se’ls veu ni se’ls espera.