Li espremíem el suc al temps. Érem una colla de criatures, somiadors, en aquell país que convidava a prendre partit. La mort als 89 anys, aquest febrer passat, de l'advocat Mariano Goñalons, qui va ser Director de la Seguretat Social en Santa Coloma, m'interpel·la per escriure sobre una institució que va respondre a les demandes dels veïns de la nostra ciutat.

Puc dir amb orgull que jo vaig estar un temps allí, després d'aprovar unes oposicions amb 17 anys. De fet, va ser el meu primer treball en plantilla. Per aquelles lluminoses oficines del carrer Major va passar Santa Coloma sencera. Hi havia cua per a resoldre milers d'assumptes. En principi, va ser l'Institut Nacional de Previsió (INP), on es feien les gestions per a les quals temps després es crearien quatre organismes: INSS, INEM, Isalud i Tresoreria. Érem feliços i no ho dissimulàvem.

Moisès Broggi va dir que la memòria és l'arma mental més poderosa i enigmàtica. Parlo d'un temps en el qual l'estructura del poder era molt fort, fonamentalment en l'Exèrcit i l'Administració. Nosaltres intuíem la capacitat de malabarisme de la raça humana. Ens plantejàvem l'autenticitat com un valor primordial. El savi humanista Carlos Bricio pren el fil del seu pensament i records i és capaç de desenvolupar-los durant hores. El seu pas per la Inspecció Mèdica de Santa Coloma és recordat per una dedicació i eficàcia inestimables. "No m'oblido de la senyora Petronila. Ni de Felipe Barrio, un zelador protagonista recentment de Crims, el magnífic programa de TV3. I del senyor Temblador, que era tato (persona que tatea en parlar: canvia la s per la t) i tenia 6 fills, tots amb seriosos problemes mèdics. Vi a cobrar el naixement de l'últim i Mariano Navarro, que el va atendre (de gesticulació enèrgica i precisa) li va comentar que hauria de tancar l'aixeta. "Lot que Diot me de, teñor Navarro", li va contestar sense tremolar". Pel naixement d'un fill es pagaven 3.000 pessetes de l'època. Era habitual sentir: "Vinc a cobrar la parida".

"Record també a Carolina, una auxiliar que es va suïcidar per amor no correspost", prossegueix Carlos Bricio. "I a un metge que es va escapar per la finestra. I a un altre que va tirar a un assegurat escales avall. Raquel, la telefonista, era paraplègica, atea, antifranquista i anarquista. Un activista em va oferir i va lliurar signatures dels veïns quan vam fer vaga. Riquelme m'ensenyava judo mental per a tractar als assegurats cabrejats. Dos interins van crear una cèl·lula comunista. Un d'ells se'n va anar a Cuba i aquí segueix, integrat en l'aparell del partit comunista cubà. Un remolí de personatges que van configurar aquell petit univers".

L'inspector mèdic era el doctor Fritz, que va sofrir una crisi epilèptica mentre atenia un pacient. Altres inspectors que van deixar empremta van ser el doctor Antonio Almeida, un canari de molta vitalitat i al·lèrgic a la fimosi cerebral, i el doctor José Ignacio Cuervo, un gallec de la Corunya que va arribar a Catalunya en 1975. El seu primer destí com a gestor sanitari va ser el de director de les Institucions de Salut de Santa Coloma. En 1982, se'n va anar a Sevilla per a assessorar la Junta d'Andalusia. Va tornar a Catalunya, on seria el responsable mèdic en els Jocs Olímpícos de 1992 i membre del Comitè Olímpic Internacional, abans de ser nomenat gerent de l'Hospital de la Vall d'Hebron. Quan ens hem vist, el doctor Corb sempre em recorda la seva etapa en Santa Coloma: "destí més difícil que el del Comitè Olímpic Internacional". Tot un màster.

Per la Inspecció Mèdica de Santa Coloma van passar molts malalts. El filòsof alemany Von Weizsäcker deia: "Malalt és el que va al metge". També és veritat que anaven molts corcons i amb els corcons s'ha de ser inclement. Oscar Cosialls, que es va adobar amb el públic també molt jovenet, no com ara que tantes coses es fan per internet i amb la maleïda cita prèvia, la vida pública li va fer perdre la innocència. "Em recordo d'una màquina de cobrar prestacions de l'Estat. Amb 6 mesos tan sols de treball, va cobrar una desocupació de 18 mesos, dues prestacions d'Invalidesa Provisional de 4 anys i mig i dos més d'Invalidesa Total, de 18 mesos. En resum, que per 6 mesos treballats va cobrar 13 anys i mig de l'Estat".

María Rosa Navarro, que va portar a l'Administració un notable apetit d'ètica i rigor, encara riu: "Hi havia dones que venien a preguntar que coñólogo els tocava. Unes altres, a preguntar pel metge de la gaubança. I molts, que no sentien bé, volien veure al doctor Rino. Per no parlar dels que volien trencar-li la cara al metge per no donar-los la baixa. I després teníem a Jesús, un pobre drogaddicte que tenia atemorida a la seva mare, que venia a demanar-nos que ho internessin, que no podia amb ell, que un dia la mataria".

Era un Jesús violent. La teoria de José María González Ruiz, teòleg bíblic, una autoritat en els estudis sobre Sant Pau i un dels més significats en el diàleg entre catòlics i marxistes, era que Jesucrist va ser violent, que la seva predicació va ser violenta i la seva denúncia profètica, també. La notable diferència amb el Jesús que venia a l'oficina era que el nostre no tenia res a subvertir.

Vivim situacions difícils i es van superar, com si algú ens hagués protegit. Paco Torres, que sempre es va manifestar partidari acèrrim del sentit comú, demostra amb una anècdota que en aquella oficina estimàvem apassionadament la llibertat. "El dia que va morir Franco era l'aniversari de Félix Martínez, cap d'equip i un referent per a molts de nosaltres. Aquell dia estava tot preparat per a celebrar l'aniversari de Félix quan van anomenar del carrer Balmes, la Central, per a informar-nos que es decretaven tres dies de dol per la mort del dictador. Es va tancar l'Agència al públic. Nosaltres cridàvem dins "Visca Félix!". Decidim continuar amb la celebració, però el director, Fredes, un personatge de la vella guàrdia, ens deia que eren hores de recolliment i no de manifestacions d'alegria. Nosaltres tornàvem a cridar "Visca Félix!" i ho celebrem en gran. Quan es va acabar el cava, la festa va continuar en el Cupè Vermell".

Félix Martínez tenia un tracte amable i paternal, la qual cosa li atorgava un peculiar encant. Un altre cap d'equip era Martos, un sevillà molt baixet i graciós. Un dia, una gitana li va preguntar on podia informar-se del part sense dolor. Martos li va contestar: "Això és una rentada de cervell que et fan". I la gitana va repreguntar: "I val si el meu marío em renta el cap?".

Per allí venien a cobrar la seva pensió personatges com la senyora Teresa, de Ca Sicília, la vital dida de l'uròleg colomenc, el doctor Antoni Puigvert, l'únic que literalment li va tocar els ous a Franco. Cada any, la senyora Teresa li portava maduixes de Santa Coloma al doctor Puigvert.

Paco Torres recorda a Emilio, Isabel, Dolors, una hostessa alta i pigosa, a la mamà del milió, El Colom Coix i el seu comando. El gran José Francisco García tenia un tracte alhora afable i molt reservat, que no ha perdut amb el pas del temps. Pueyo, el caixer, era una persona irreprotxable, divertida i amb una dedicació absoluta al seu càrrec. També estaven Mayte Alegre, Juanito Pla, Hilario i Ricardo Ferrá, insubornable àrbitre de futbol, Miquel, tot un gentleman, Juan Cobacho, adobat en mil batalles sindicals, Juan Gómez, adobat en mil batalles esportives, Antonio Narbona, Peña, Guillén, va orar, María José, "l'exploradora", Adela Aguilera, l'ambaixadora dels Enfants Terribles a la ciutat (les inseparables Lina i Mini). L'erotisme era encara subterrani.

Rafi Pentinat, una dona de reflexos ràpids, poderosa la veu i dolç la mirada, ens demostra que sempre hi ha cigrons negres. "Teníem una peça, Montse, que va venir de l'INEM. Van començar a faltar coses en l'Agència. Un dia ens pugem amb ella en el seu cotxe i una de nosaltres va exclamar: "Ostres, si aquí està el meu paraigua!" I Montse va contestar, impertèrrita: Vagi, si ho sé no et munto!".

La moral pot consistir en una certa actitud d'inconformisme, i també de creativitat. Els joves senten que disposen d'una vida indefinida, i així ens sentíem tots nosaltres.

Ni tan sols ens va faltar la nostra revista interna, Do Sense Din, impagable. Més d'un va publicar en Grama: Ricardo Cazorro, al qual vam perdre molt aviat, Paco Torres, Juan Gómez. Si la ciutat és una promoció de la llibertat de les persones, aquell entranyable INP/INSS va demostrar que l'essencial és que tots tenim un desig de superació que ens obliga a viure en estructures cada vegada més obertes. Com més aprenem menys sabem.

En pensar en els que ja no estan, no sé si només es troba el descans en la tomba, però tots ens hem de morir i si no ens obstinem a pensar que som eterns, la mort no ha de preocupar-nos. Les coses s'acaben, però cal afrontar-les com si mai s'acabessin.

Els camins es van dispersar, però sempre he portat en el meu cor aquesta oficina gens sinistra, sinó tot el contrari, del carrer Major de Santa Coloma, als amics que allí vaig trobar. Sí, érem feliços. I ho sabíem.