Hi ha històries que no necessiten adorns. La de José Fernández Torrejón n’és una. Als seus 66 anys, l’atleta de la Unió Colomenca d’Atletisme ha començat l’any amb un ritme difícil d’igualar: sis medalles en poc més d’un mes… i dues maratons en només quatre setmanes.

L’última va ser a la Marató de Barcelona, on hi havia en joc el Campionat de Catalunya i d’Espanya en categoria màster. I José va tornar a ser on acostuma últimament: al podium. Bronze a Catalunya i bronze a Espanya en la categoria M65.

El més curiós és que el seu cos ja venia exigit al límit. Un mes abans, el 15 de febrer, havia corregut la Marató de Sevilla, on va quedar tercer entre els espanyols. “Això és insòlit”, reconeix entre rialles, conscient de la bogeria que suposa encadenar dues maratons en tan poc temps, encara més amb la seva edat.

Però el seu inici de temporada no es queda aquí. Abans de Sevilla, ja havia competit a Granollers, on va ser tercer de Catalunya en mitja marató, i també va sumar un bronze al Campionat de Catalunya de 5K. En total, sis medalles en tot just un mes i mig. Un ritme que impressiona.

José parla amb naturalitat, sense donar-se gaire importància. Fins i tot relativitza els seus èxits: “A Espanya vaig fer podi perquè alguns rivals van fallar”, comenta. Però la veritat és que per ser-hi també cal aguantar, arribar sencer als quilòmetres finals i saber patir quan el cos ja no respon.

Perquè si una cosa deixa clara és que la marató no perdona. A Barcelona, per exemple, tenia molt estudiat el recorregut. Sabia que els últims quilòmetres podien decidir-ho tot. “Si arribava bé al quilòmetre 39, podia assegurar el podi”, explica. I així va ser, tot i no sense patiment.

Darrere de tot això hi ha tota una vida lligada a l’esport. Molt abans de destacar en l’atletisme, José va ser jugador i entrenador de futbol a Santa Coloma, vinculat durant anys a la UDA Gramenet. De fet, encara parla com un tècnic quan analitza l’esport: estratègia, esforç i, sobretot, honestedat. “L’atletisme és diferent, aquí depens de tu”, diu. Potser per això l’enganxa tant. Perquè no hi ha excuses, ni companys, ni rivals invisibles: només tu contra el rellotge.

Ara, després d’aquest inici espectacular, toca parar. Descansar unes setmanes, recuperar el cos i pensar en el que vindrà. Té al cap noves curses, però sense pressa.