Enguany fa 50 anys de la primera Festa Major del postfranquisme, aquell 1976, el consistori, que presidia Blas Muñoz des del març anterior, va decidir muntar el programa d’activitats amb la participació de les entitats, associacions de veïns i de la revista Grama, el clar contrapoder municipal de les esquerres que ensumaven ja el poder que trigarien només dos anys i mig a conquerir, tot i que probablement no de la manera que creien els que van guanyar ni els que van perdre.

Malgrat que va quedar esborrat de la història escrita (els que l’explicaven eren els de Grama i per a ells el protagonisme era dels altres) un regidor franquista, Manuel Matés, una rara avis andalusista i demòcrata, va ser la clau de volta per aconseguir que el govern municipal, les entitats ciutadanes i els que manaven a Grama poguessin fer realitat les peticions que tenien a fer, especialment en la part econòmica.

Va ser la primera Festa Major realment popular? Probablement, no. Les d’abans, i amb Franco, amb l’envelat, el ball del fanalet, les sardanes i el concurs de colles i les atraccions de fira al passeig de la Salzereda o en algun dels nombrosos solars que encara hi havia buits a la rambla de Sant Sebastià segurament també hi eren.

Però aquell 1976, el programa va ser extraordinari i vist amb la perspectiva que donen els deu lustres transcorreguts, immillorable. Quatre grans escenaris a la plaça de la Vila, la plaça del Rellotge i a Can Zam i Can Peixauet que encara eren solars immensos. En el programa, música ballable amb l’Orquestra Plateria i l’Elèctrica Dharma més d’un dia, però també cantautors; sardanes, amb concurs de colles, havaneres i flamenc, que no podia faltar.

I cada dia, en dos dels escenaris, obres de teatre en directe, a l’aire lliure, amb actors sobre l’escenari i escenografia amb obres trencadores de Salvador Távora o clàssiques. Vuit representacions de cinc obres diferents. Alguna va repetir.

I els coets de la pirotècnia igual com a cloenda final, però també amb la romeria a Sant Jeroni de la Murtra, un clàssic d’aquells anys que portava milers de colomencs al monestir.

Va ser una Festa Major ballable, divertida, participativa i també cultural, fins a un extrem que mai s’ha repetit. La Festa del 1976 ni se sap quant va costar. Això sí, la llista de comerços que van fer donatiu per sufragar-la és molt llarga. Però va resultar excessivament cara pel consistori. Valgui dir que els dos anys següents tot va canviar, el suflé va baixar de cop i amb prou feines es van complir els mínims. Van ser dues festes tristes i pobres.

Després, l’any 1979, ja amb els ajuntaments democràtics en el poder, la Festa Major va tornar a ser, corregida i augmentada, l’activitat anual més seguida dels colomencs que omplen els carrers i es diverteixen perquè és el que toca. La Festa Major d’enguany és diferent de la de fa 50 anys, però ja no importa. Els protagonistes són els grans artistes. La representació teatral confinada en un Teatre Sagarra que aleshores ni existia, amb entrada i ben tancat.

Ara hi ha mocador solidari i els dosperun de la fira que es fixa a Can Zam, els focs d’artifici i el Corre Tapa. Activitats multitudinàries, artistes de renom per atraure públic d’aquí i de més enllà, activitats més lúdiques que culturals que fan per aconseguir que tots sortim al carrer i, si tenim sort, ens retrobem any a any amb els amics de sempre. I d’això es tracta. Feliç Festa Major.

Que aquella Festa Major va ser quelcom especial ho demostra que la discoteca Ovni-3, un referent a la ciutat amb el Romanoff, va programar l’actuació de Camilo Sesto el dissabte el vespre. Va ser la primera festa de tothom.