Aurora Maquinay, lligada a Santa Coloma per haver estat mestre a l’escola Lluís Millet, va presentar el passat 16 d'octubre a la Biblioteca Central l’última novel·la: No em dic Jordina. Aquest escrit és un homenatge a aquelles dones desconegudes que també van existir i lluitar per la república.

El Casal Republicà Alcalde Boada, amb la presència del president Francisco Navalon, va ser l’organitzador de la trobada. Rodolfo del Hoyo, també pertanyent al casal, va ser el conductor de la presentació. El col·laborador va explicar l’estructura contemporània del llibre que consisteix en 3 parts: una conversa amb la mare morta, un dietari i un epíleg.

L’autora va revelar que es tracta d’una autoficció, on s’explica el que ha succeït, però no es té tota la informació i, per aquest motiu, s’imagina com són els fets. La protagonista de la novel·la es troba una capsa quan buida el pis després de la mort de la mare. Dins hi havia documents que reflectien un passat feminista i republicà, per això decideix investigar el silenci. Aquest personatge no és una altra persona que Aurora Maquinay: “Jo no sabia res del passat de la meva mare. Un dia estava veient la televisió i van parlar d’una exposició d’un fotògraf. Resulta que algunes imatges en realitat eren de la seva parella, però van ser signades per l’home. Quan les vaig veure, vaig reconèixer que era l’amiga de la meva mare i que jo tenia les fotografies a una capsa que vaig guardar quan va morir”.

Com que no sabia la història sencera, l’escriptora va haver d’investigar: llegir llibres, veure imatges i parlar amb gent per entendre el que va passar a la guerra. En aquest trajecte, expressat a la novel·la com a un diari, Aurora Maquinay va descobrir que la seva família era molt perseguida a l’època. El moviment espiritista a Catalunya era molt anticlerical, per això l’autora no estava ni batejada (aspecte estrany en la seva generació). La seva mare, de pseudònim Jordina, lluitava pel sufragi universal i va muntar un grup de dones a Tàrrega que va fer un manifest l’any 1933 per deixar plasmats els ideals.

L’última part de la novel·la és el comiat de la Jordina, una mort tranquil·la a l’hospital mentre al carrer la gent es manifestava per la Guerra de l’Iraq: “Crits de multitud, banderes blanques, manifestants i molta pluja. Des de les finestres de l’hospital els veig, mentre la mare es troba al llit. Continuo mirant per la finestra, fa tres dies que espero”.

Aurora Maquinay va finalitzar l’acte esmentant que va viure un període de bloqueig mental perquè coneixia els protagonistes de primera mà i no podia ser objectiva: “Mai més faré autoficció, em dedicaré a la ficció pura”, va declarar l’autora.