Mateo Rello, poeta badaloní, reunia els colomencs el passat dijous 9 d’octubre a Can Sisteré. Aquesta cita buscava atreure als ciutadans el seu darrer llibre: Dos que se besaban en la muerte. L’escrit relata el calvari que va significar per a ell la malaltia d’una persona propera, una mena de diari per escapar d’aquell càncer.

L'escriptor va començar la vetllada assegut entre el públic, passava desapercebut fins que va haver de demanar silenci perquè ningú s’havia adonat que estava camuflat. La música de fons va interrompre a poc a poc, una dolça melodia que s’acompanyava de la veu: Can you hear me? Mateo Rello s’aixecava lentament de la cadira i arribava a la taula que presidia la sala: “Visc escrivint poemes”.

Abans del primer poema va fer reflexionar al públic sobre la relació entre la vida i la mort. El poeta expressava que els vius vivim en una peixera i són els morts qui posen els dits a l’altre costat del cristall per connectar-se amb nosaltres. Després del lema va beure aigua i respirar profundament, els versos entraven a l’acció.

27 de maig de 2017, data on es va escriure el primer poema. Aquell dia va arribar el primer diagnòstic de Tere, companya de vida de Mateo. Durant el transcurs d’aquesta part del llibre es parla del càncer i la quimioteràpia, el badaloní va connotar la sensibilitat del tema (movia lleugerament les mans i apretava els ulls fins a tancar-los).

El discurs va passar als poemes xamànics, on l’autor fa referència als recursos naturals per parlar de la marxa de la seva coneguda. Seguidament, va fer un viatge al regne dels morts, una visita on rebutjava el pensament dels vius: “No m’agraden les parts del dol, però la ràbia sí que existeix i jo la vaig plasmar en vers”.

Un soroll inundava l’ambient i distanciava a Mateo Trello de la lectura. Una interrupció típica d’un acte públic, un telèfon no silenciat del qual sortia una alegre sintonia. L'escriptor xiulava la cançó, convertint la tensió de la resta d’espectadors en una situació amistosa, on tots reien. De cop i volta, cesava l’enrenou i tornava la concentració grupal a l’aula.

Poc després, el Grup Lauta, format per 3 colomencs, va intervenir per recitar un poema del llibre sobre el plor i el somriure. El badaloní es va emocionar: “Una persona mai s’oblida d’anar en bicicleta, però sí de plorar. Només som els humans els qui plorem amb llàgrimes”, va finalitzar entre aplaudiments.