S'ha destacat per la defensa dels drets a l'accessibilitat i el benestar de les persones amb discapacitat física i orgànica. Ha presidit organitzacions de col·lectius com CEMFIS o la Federació Francesc Layret i ha estat patró de la Fundació ONCE. Gràcies a persones com ell, els autobusos o el metro són avui mitjans de transport que pot utilitzar tota la població. En 2014 va rebre el Premi CERMI pel seu compromís actiu i eficaç amb el canvi social i aquest mateix any va ser reconegut també amb un esment especial dels Premis Ciutat de Santa Coloma. Aquí, José María Ballesteros és qui encapçala la llista de colomencs referents en la lluita per la inclusió.

Tot i que pugui semblar que ha existit sempre, fa just quaranta anys que es va aprovar la Llei General de Sanitat. Amb aquesta llei, per primera vegada, la ciutadania espanyola podia accedir a una sanitat pública, universal i gratuïta. Un avenç social enorme, dissenyat per l’aleshores ministre Ernest Lluch (lamentablement assassinat per ETA tres mesos després d’aquella aprovació). El Govern el presidia el socialista Felipe González. Cal recordar que, fins l’any 1986, l’accés a la sanitat estava limitat a les persones que treballaven i cotitzaven a la Seguretat Social; la resta depenia de la beneficència.

José María Ballesteros López va néixer el 12 de maig de 1951 a Campillo de Arenas (Jaén). Va ser el segon dels tres fills que van tenir José i María. El seu era una llar humil, on es vivia de la feina del pare: barber, sabater i recol·lector de blat o d’olives, segons l’època. Al pes de la pobresa s’hi va sumar el neguit pel contagi d’una malaltia, la polio (poliomielitis), que va afectar tres infants del poble. Un d’ells era José María, que tenia onze mesos. Això va marcar el futur de la família, que, a la recerca d’una vida millor i, sobretot, d’una cura per a aquell fill, va acabar emigrant cap a on ja havien anat altres paisans. En pocs anys, van acabar vivint primer al barri de la Salut de Badalona i després al Raval de Santa Coloma de Gramenet.

“Recordo que, de ben petit, m’arrossegava —explica José María Ballesteros— perquè no podia posar-me dret. La meva mare em va portar a Barcelona quan tenia sis anys i vam anar a viure amb uns oncles a La Balsa (avui barri de Lloreda). L’objectiu era portar-me a metges especialistes en cirurgia ortopèdica. A l’antic Hospital de Sant Joan de Déu, que era l’hospital dels pobres, em van operar deu vegades. La primera vegada vaig estar-hi ingressat nou mesos. Aleshores hi havia molta gent afectada per la polio. En una sala estàvem junts trenta infants. Un dia em vaig aixecar i, tot i que coixejant, em vaig posar a caminar. Vaig aconseguir caminar fins als 46 anys”.

La polio es contagia a través d’un virus. Afecta el sistema nerviós i pot provocar paràlisi i fins i tot la mort. I no té cura. L’últim cas registrat a Espanya va ser en 1988. Es considera una malaltia erradicada al nostre país gràcies a la vacunació que s’administra durant la infància. No obstant això, cal recordar que la vacuna (sempre voluntària, com totes) va arribar a Espanya l’any 1957, però només se’n podien beneficiar aquells que la podien pagar. La primera campanya massiva i gratuïta va ser en 1963.

La família Ballesteros-López va començar a viure a Santa Coloma l’any 1966, en un pis de l’actual passeig de Sant Jordi. El barri del Raval, en creixement per la migració interna que hi havia al país, era com una pedania de Santa Coloma, que ja aleshores tenia 71.553 habitants. El seu entorn eren cases d’autoconstrucció i nous blocs de pisos que s’alçaven salvant el pendent sobre la terra vermella de la zona i a prop de la carretera de Sant Adrià (avui avinguda de la Generalitat). La plaça de la Vila semblava més lluny que ara i als seus carrers hi faltaven asfalt, voreres, fanals i serveis col·lectius propers. Tot i això, la vida veïnal i col·lectiva va anar en augment.

Com molts joves de l’època, José María Ballesteros, d’esperit inquiet, es va integrar ben aviat en els col·lectius que aleshores lluitaven per dignificar la vida als barris. Explica que el seu principal motivador ha estat Joan Eusebi Morán Sabater, qui va ser capellà obrer del barri del Raval durant uns anys, que va penjar els hàbits i va formar una família. En parla amb una profunda estima.

A l’empara de l’Església, com en altres barris de Santa Coloma, representada per capellans joves i progressistes que permetien utilitzar les seves instal·lacions com a centres socials, l’activitat reivindicativa al Raval va ser molt intensa i va donar bons resultats. Les mobilitzacions veïnals d’aleshores tenien com a objectiu aconseguir fanals per als carrers, semàfors a la carretera o aturar el projecte que pretenia construir 1.500 habitatges en blocs de 12 i 15 plantes a la zona del Motocross (avui Parc dels Pins). En una d’aquestes protestes, José María Ballesteros va ser detingut i traslladat a la comissaria de la Policia Nacional, aleshores situada al carrer de Joan Ràfols. Allà ho va passar malament, es va sentir humiliat i explica que ha sentit moltes vegades la frase “coix de merda”. El 1975 va començar a funcionar l’Associació de Veïns i ell en va ser el primer president, el més jove d’una associació d’aquest tipus de tot Catalunya.

L’activisme al barri el va portar a ingressar en diversos partits polítics (MCC, PSUC), aleshores en la clandestinitat, i el 1987 es va afiliar al PSC, del qual continua sent un militant destacat per la seva llarga trajectòria d’activista en defensa de l’accessibilitat. En l’àmbit sindical, ha format part de l’executiva de la UGT, com a responsable de polítiques socials a les comarques del Barcelonès, el Maresme i el Vallès Oriental.

“En 1979 —explica Ballesteros— vaig ser elegit president de l’Associació de Persones amb Discapacitat Física de Santa Coloma (CEMFIS) i en 1990 vam crear la Federació Francesc Layret, d’àmbit català, de la qual vaig ser president fins l’any 2016. En aquella època vaig aconseguir introduir un article a la Llei d’Accessibilitat que va aprovar el Parlament de Catalunya, que obligava totes les administracions a fer que tots els autobusos nous fossin accessibles. En tretze anys, Barcelona va ser la primera ciutat d’Espanya que va tenir el cent per cent de la flota d’autobusos adaptada”.

Ell no ho detalla, però cal recordar que aquella fita va arribar després d’una acció reivindicativa que va provocar un caos circulatori a tota l’àrea metropolitana. També en 1992, en plena eufòria de les Olimpíades, les entitats en defensa de l’accessibilitat, amb José María entre elles, van tancar amb cadenes les entrades de moltes estacions de metro per recordar que hi havia persones que no podien utilitzar aquest transport per la manca d’accessos adequats. Accions com aquestes i la pressió que es va exercir als despatxos dels polítics (com Josep Borrell, quan era secretari d’Estat d’Hisenda) van donar com a resultat que, l’any 1993, el Govern central aprovés que l’impost de luxe no gravés la compra de vehicles per a persones amb discapacitat i que s’apliquessin importants deduccions per aquest concepte a la renda i a l’IRPF.

Un altre assoliment important, explica Ballesteros, va ser que, gràcies a la seva insistència, quan Manuela de Madre era alcaldessa de la ciutat, l’Ajuntament aprovés que el deu per cent dels habitatges de protecció pública que es construïssin es destinessin a persones amb discapacitat. Santa Coloma va ser l’única ciutat que, des d’aleshores, ha mantingut aquest percentatge de reserva.

José María Ballesteros ha estat patró de la Fundació ONCE durant setze anys. El 7 de novembre de 2014, a la Biblioteca de Singuerlín, el CERMI (Comitè Espanyol de Representants de Persones amb Discapacitat, que representa més de quatre mil associacions) li va concedir un premi pels seus més de quaranta anys de defensa de la inclusió. En aquell acte, l’aleshores president de l’entitat, Luís Cayo Pérez, va dir d’ell que és “un referent moral de compromís actiu i eficaç amb el canvi social que necessita una part important de la ciutadania” i va destacar la seva “impaciència per la igualtat i la seva capacitat contagiosa per a la mobilització de consciències”. El nostre company periodista Pere Ferreres l’ha qualificat d’“activista social i creador d’il·lusions”.

En l’àmbit laboral, Ballesteros, que va estudiar electrònica, va treballar tres anys en una empresa de televisors a Barcelona i set anys com a administratiu a l’empresa Juan Gómez, situada al carrer de Vistalegre de la nostra ciutat. D’allà va passar a ser conserge de l’Ajuntament a l’escola Antoni Gaudí, on amb prou feines va estar-s’hi sis mesos perquè, des del departament de Serveis Socials (que aleshores dirigia Rosa Barenys), el van reclamar per col·laborar en la formació de l’equip de treballadores socials, que en un any va passar d’una a catorze persones. Per aconseguir més drets, més serveis i més prestacions per al col·lectiu de persones amb discapacitat (que representa el nou per cent de la població), ha fet més de sis-cents viatges per tot Espanya.

En l’àmbit més personal, José María Ballesteros ha tingut quatre parelles i s’ha casat tres vegades. Del seu segon matrimoni té dos fills bessons, José María i Alba, que ara tenen trenta anys i són el seu orgull més gran. La ciutat de Santa Coloma exerceix sobre ell una atracció que reconeix. El 1994 se’n va anar a viure a Barcelona, però va tornar-hi després de divuit anys i actualment resideix al barri de Singuerlín. El seu afecte demostrat per aquesta ciutat li va valer el 2014 una menció especial dels Premis Ciutat de Santa Coloma.

Des del 1998, a causa de la seva gran invalidesa, està jubilat, tot i que continua exercint, segons explica ell mateix, ara amb 75 anys, com a “divulgador de drets de discapacitats”. Es mou amb la seva cadira de rodes elèctrica amb gran habilitat. Llegeix molt i diu que només compra a Santa Coloma. Amb la mateixa energia que sempre l’ha caracteritzat, a tall de cloenda ens recorda que “Si lluites, pots perdre; però si no lluites, estem perduts”.

Una foto amb especial record

José María Ballesteros ha triat aquesta imatge del 2 de setembre de 1992. És de l'entrada que va fer en la seva cadira de rodes en la plaça de la Vila, portant la torxa dels IX Jocs Paralímpics.

Santa Coloma no va ser seu de cap esport olímpic, però els pavellons de La Bastida i Nou van ser durant aquest esdeveniment centres d'entrenament dels equips olímpics de voleibol i handbol. En l'àmbit esportiu, Ballesteros ha destacat per la seva afició al bàsquet, jugant en la seva joventut en l'equip ANIC de Barcelona.

Fins i tot va ser preseleccionat per Espanya per als Jocs Paralímpics de Múnic en 1972 en bàsquet en cadira de rodes.

Fotos: D.M.