Ángel Hernández Castilla és nascut a Tejares (absorbit per Salamanca al 1963). De pares extremenys, es va traslladar a Tormes, pertanyent al ducat d’Alba i d’aquí l’actual Alba de Tormes. De la infantesa recorda els banys al riu, sota el pont romà que en l’actualitat el presideix la famosa escultura de pedra del Bou decapitat.

Per què et diuen Tito?
Era tan menut de petit, que em van rebaixar el diminutiu: d’Angelito a Tito.

Amb 9 anys, vas arribar a Barcelona. Per què?
Al meu pare li va sortir feina en una bòbila (ja venia amb l’ofici après: a Tejares són Teules). Vivíem per les Llars Mundet i amb 11 anys, la meva família es trasllada al carrer Roviralta 4.

Què va ser el que més et va impactar en arribar a Santa Coloma?
Vam passar de viure en una barraca a Canyelles a una vivenda que malgrat estar inacabada, tenia unes claus de porcellana a la paret que si les giraves s’encenien unes bombetes i la nit es convertia en dia. A la cuina hi havia uns tubs de ferro que si els apropaves un llumí sortia foc de petroli i podies cuinar sense haver d’anar a buscar llenya... L’aigua corrent va venir més tard, però omplir galledes a la font d’en Manelic, ja m’estava bé. Can Mariner era tot vinyes, corria davant dels pagesos perquè els hi agafàvem figues de l’hort. Un cop em van disparar al cul amb un cartutx de sal i allò picava... (riu, el Tito sempre riu!).

No estudiaves?
Sí, primer a l’acadèmia Fabregat, dos pisos ajuntats a l’avinguda del Caudillo -i riu-; després al liceu Europa del meu carrer. Als 13 anys, ja vaig començar a treballar als magatzems La Torre i més tard vaig ser dels primers venedors de Confecciones Solís al carrer Montserrat. Vaig fer un curs d’administratiu i vaig treballar d’això fins als 18. Aprofitava els caps de setmana per anar a vendre parcel·les (eren temps de l’auto construcció de la torre). Amb la comissió de la meva primera venda, em vaig treure el carnet de conduir i ja no he deixat de vendre en tota la vida.

Molta gent et recorda de l’etapa de La Boite...
Sí, vaig ser discjòquei durant 10 anys molt importants a la meva vida. Allà vaig conèixer una guapa dependenta d’Electrodomésticos Luis Delgado amb qui em vaig casar i que em suporta encara avui. És una santa.

Parla’ns de la teva passió pel futbol.
No t’equivoquis, les meves passions sempre han estat el cinema, el Rock & Roll i els amics: ara també la família. No m’agradava el futbol. De fet, no sóc futbolero, sóc culé. Un dia vaig anar a veure el Camp Nou en l’època en què Johan Cruyff era jugador i vaig flipar. Vaig seguir amb admiració aquesta etapa i la d’entrenador amb devoció. Crec que va ser un trencador i la seva petjada encara perdura, per això segueix sent el meu ídol.

Et prodigues molt a les xarxes socials amb diversos perfils, en un d’ells et fas dir Tito de Vodafone.
Vaig treballar durant 18 anys com a responsable de vendes de pegaments Ural. Inclús vaig muntar la meva comercial Sinprocal (Sin Problemas de Calidad). El 1996 va marcar la meva vida laboral i social en ser venedor d’Airtel, que després es va convertir en Vodafone, on m’he jubilat. He tingut tants clients, he fet tants amics i em coneix tanta gent per les vendes de Vodafone que vaig decidir dedicar-li un perfil a aquest personatge. M’agraden les xarxes socials i tinc temps per dedicar-hi. No suporto qui s’amaga en personatges falsos, quasi sempre darrera de la bandera espanyola, l’exèrcit, l’homofòbia i el masclisme, tot en un mateix pack, i que no et respecten si no comulgues amb les seves idees.

Creus que estem entrant en una societat dividida?
Afortunadament. Ara coneixes qui és el teu amic i qui sembra l’odi i l’arrogància. Per a mi, l’amistat és molt important. Tinc amics merengues, periquitos, de l’Atlètic, però sempre donen la cara, no hi ha res més important que el diàleg i el respecte. En el comerç es tendeix a mentir o a deformar la realitat. Mai ho he fet. Cal donar la cara, no hi ha res pitjor que amagar-se. Reconec que m’he radicalitzat molt. Vull decidir i quan l’1 d’octubre ho estava fent, tot i que era de forma simbòlica, vaig veure que milers de persones que volien el mateix que jo estaven sent colpejades i maltractades per un espanyolisme inquisidor que mai hagués imaginat. Em vaig fer indepe i ara que veig que l’esquerra cada dia és més de dretes, jo cada dia soc més d’esquerres (torna a riure... per fi).

L’1 d’octubre del 18 en Tito va crear l’entitat Esport i Cultura, que pretén apropar aquests dos mons a la ciutadania en general. Com veus Santa Coloma d’aquí a deu anys?
Sóc de l’època de la Santa Coloma del Picadilly, La Pantera, el Kuwait, l’Ovni, el Romanoff, l’Absenta, el King Kong. La mal anomenada convivència i respecte als veïns ha estat l’excusa perfecte per deixar-nos sense oci nocturn. No s’entén que en una ciutat amb 120.000 habitants un dissabte a les tres de la nit no hi hagi gent al carrer per falta d’oferta lúdica. No dono mai consells, però si no es prenen mesures, en 10 anys veig una ciutat dividida en barris per nacionalitats. A mi ja m’està bé, sempre que no es converteixen en guetos.

L’entrevista al Tito l’hem fet a Les Terrasses de Santa Coloma i ha estat interrompuda en innombrables ocasions per la quantitat de gent que coneix. És conscient de la seva popularitat però no reconeix que té una aurèola especial que difon pels quatre costats. És un tipus entranyable de somriure fàcil i un rètol al front que diu: estic fet de bona pasta! 

Entrevista i fotografia de Xavi Altozano.