La qualitat de les construccions colomenques, un problema greu

El cas de Pirineus 9-11 no és aïllat. La qualitat de les construccions de la Santa Coloma perifèrica és molt qüestionable. En els temps de la gran crescuda poblacional que va aturar-se en 141.000 habitants, de la construcció desmesurada i sense límits ni control en què els promotors posaven nom als carrers sobre un  plànol que el consistori aprovava un cop feta una construcció que ningú supervisava, tot valia.   
Calien pisos per allotjar la gent que venia en onades des d’arreu de l’Estat. Hi havia feina i calia allotjar la mà d’obra necessitada que portaven diàriament el Sevillano i altres trens, a les estacions de Barcelona. I els pisos es feien donant benefici als propietaris dels terrenys que treien un bon pessic per l’herència rebuda, als constructors que en la majoria dels casos no tenien escrúpols i buscaven només el lucre personal i el major possible.

Els edificis van omplir tot el que era camp a Santa Coloma. I també la muntanya amb crims com els comesos a Les Oliveres. Aquesta especulació sense control ha deixat edificis que, cinc i sis dècades després, portaran problemes perquè la qualitat dels materials emprats és dubtosa, el control de la feina mínim i la rendibilitat màxima.

A més, hi hem d’afegir la manca de manteniment. Comunitats de veïns que no es coneixen, que canvien sovint amb propietaris que només es preocupen de cobrar cada mes dels inquilins i famílies que malviuen en una casa en la qual no poden invertir. No poden reformar perquè no es pot aconseguir un acord de la majoria del veïnatge.
Edificis com el de Pirineus 9-11, n’hi ha un munt a la nostra Santa Coloma. Amb problemes molt similars que, més tard o més d’hora, aniran sortint a la llum. L’ITE dels edificis seria una solució, però el rigor no existeix. I si les administracions no s’hi posen fortes, en alguns casos no tindrem la sort d’arribar a temps. El recent cas de Badalona n’és un exemple.